Des dels anys 90, amb l’establiment dels beneficis fiscals de l’Impost sobre el Patrimoni (“IP) i de l’Impost sobre Successions i Donacions (“ISD), es venen succeint nombroses interpretacions que perfilen l’aplicació d’aquests beneficis. La problemàtica és que tant consultes vinculants a la Direcció General de Tributs (“DGT”), com resolucions administratives i jurisprudència, han estat tan nombroses com dispars en les seves conclusions.

L’afecció dels actius a l’activitat de l’empresa és una de les circumstàncies fonamentals pel compliment dels requisits per a l’aplicació de les esmentades bonificacions i un dels criteris interpretatius més discutits. En concret, i després de diverses interpretacions doctrinals i jurisprudència, es qüestionava si els dipòsits líquids en comptes bancaris i les inversions en productes financers s’han de tenir en compte pel càlcul de la proporció entre actiu afecte i no afecte a l’activitat econòmica.

Recentment el Tribunal Suprem (“TS”), en la seva Sentència de 10 de gener de 2022, aborda el tema de nou unificant la contradictòria doctrina i donant un nou gir interpretatiu a la consideració d’unes certes participacions en fons propis d’una entitat o cessió de capitals a tercers, com a actius afectes a l’activitat.

Aquesta interpretació, en contra del criteri seguit per l’Administració, obre la porta al fet que l’afecció d’aquests actius financers hagi d’analitzar-se en cada cas particular i que no quedin exclosos d’inici del càlcul d’afecció.

En el cas concret tractat en la Sentència del Tribunal Suprem s’argumenta que “ és absolutament raonable, per tant, que la tresoreria generada per l’activitat de la societat en determinats moments pugui invertir-se en aquesta mena de productes en l’àmbit d’una raonable gestió financera”.

És a dir, en la resolució es considera que si la inversió en productes financers és necessària per a la liquiditat, solvència o gestió del patrimoni de la Companyia, ha de ser considerada com bé afecte a la seva activitat.

Un altre element clau és que, a més el Tribunal determina que la càrrega de la prova de l’afecció ha de recaure sobre l’Administració, així argumenta el Tribunal, “assumir que… és a la Inspecció de la Comunitat Autònoma a la qual correspon acreditar… que no existeix tal afectació o que la mateixa no és total o, si es vol, que alguna part d’aquestes inversions resultaven superiors a les necessitats de circulant, que es tractava d’elements patrimonials ociosos o no necessaris pel desenvolupament de l’activitat.”

Si bé, aquesta Sentència no suposa un canvi interpretatiu absolut, sí que aporta seguretat jurídica al contribuent i major coherència en l’aplicació d’una normativa que hauria de ser un incentiu a la creació empresarial i no un problema per a aquestes.